Qui va rescatar qui?

Farà uns tres mesos, la meva filla Sol es va plantar un dia a casa meva amb una massa arraulida de gos de carrer i una bossa amb les seves possessions: una manta, menjar sec i una joguina de colors cridaners.
Em va explicar que havia adoptat en Coco recentment en un refugi pensant en mi: —Ja veuràs, serà un bon company per a tu.

I així va ser com em vaig convertir en ‘la persona d’en Coco’, passant a formar part del nombrós grup de vídues que conec que van perdre un marit i van guanyar un gos.
Jo al principi no estava molt emocionada, ja que mai havia estat amant dels gossos i em preocupava no estar a l’alçada. A més, seguia esgotada després de la mort l’any passat de David, el meu marit, per ELA (esclerosi lateral amiotròfica) després de quatre esgotadors anys cuidant-lo. Però un curiós episodi em va fer canviar d’idea: vaig visitar el meu comptable per preparar els impostos i vaig veure que el seu caniche Dodi dormitava tranquil·lament a la seva oficina. Li vaig preguntar si s’estava quedant amb mi, i em va respondre: —Si no tens prou temps per a un gos, tu no té prou temps.
Així que em vaig quedar amb en Coco… —Què puc perdre-hi? —vaig pensar.

Diuen que el temps cura totes les ferides, i una mica de veritat hi ha en això, però no sembla que el temps tingui molta urgència a fer-ho. Jo no estava preparada per a l’aïllament que m’havia anat envoltant i en el qual vaig romandre tant de temps. La cura d’un ésser estimat, malalt en fase terminal, no és simplement cansat i trist… és que et consumeix per complet. Sens dubte, van succeir molts esdeveniments culturals, socials, mundials importants mentre va durar aquell procés però jo, una addicta a les notícies, vaig renunciar al seu seguiment. —Ens hem perdut tantes coses —es va lamentar un dia la meva filla.

I mentre els meus amics i col·legues planejaven les seves vacances o comentaven l’última sèrie de la tele, jo estava vivint la meva pròpia pel·lícula, amb un extens repartiment d’actors i figurants format pels assistents de l’equip de cures pal·liatives i les infermeres del torn d’emergències, en un continu anar i venir entre la vida i la mort.

I un any després que tot acabés, seguia perduda en una volta a la realitat que se’m feia realment dura. Fins que va arribar en Coco.
Treure el teu gos a passejar quatre vegades al dia fa difícil que et puguis sentir sol o aïllat. I em vaig reunir amb el món, o de fet, em vaig unir a un món nou d’amos de gossos, de gent amistosa i una mica rara, de subscriptors de la revista Lladrucs, de veïns en els que mai abans no m’havia fixat…
I em vaig trobar a mi mateixa portant el gos a parcs d’esbarjo, comprant-li el millor arnès de cotxe perquè pogués tafanejar al seu gust quan ens desplaçàvem, o deixant-li encesa la ràdio quan havia de sortir una estona de casa.

En aquests moments conec els meus veïns pels seus noms (o com a mínim pels noms dels seus gossos), en Coco rep invitacions dels seus amics per quedar a jugar, i fins i tot correus electrònics (‘Els gossos que he ensumat avui‘ era el títol d’un correu que va rebre fa poc d’en Benji, un creuament de terrier que és un dels seus millors companys de joc).

I en comptes de sentir-me sola, ara tinc el problema contrari: mai estic sola, en Coco em segueix a tot arreu.
Salta i balla quan torno a casa, i camina enrere sobre les seves potes del darrere, i em fa riure tan fort que un dia fins i tot em va provocar un atac d’asma.

Tenim un joc que practiquem cada matí quan comencem el passeig:
—Estàs a punt? —li pregunto.
I en Coco borda.
—Estàs preparat?
I borda dues vegades.
—Vinga! —li dic.
I en Coco surt al carrer bordant i estirant amb força de la corretja, amb tota la fúria d’un gos de trineu, i jo darrere seu com un múixer (conductor de gossos de trineu) agafant la corretja i esforçant-me per seguir el seu ritme.

El dia que em vaig adonar que les coses podien estar canviant va ser quan vam fer això sota una pluja torrencial. Potser córrer sota la pluja va despertar la nena que encara hi ha en mi, però quan en Coco es va posar a córrer vaig sentir l’impuls de cantar, i no en silenci. Vaig udolar un himne caní i vam córrer tots dos com bojos carrer avall.

Espero que ningú estigués mirant, ja que en aquell moment em va venir al cap que només necessitava una gorra i una petita hèlix al cap per completar la imatge de la ridiculesa… però, les meves sensacions en aquell moment estaven molt properes a la felicitat.

Quina ironia seria que rescatar un gos del refugi acabés portant-me a mi de tornada a la raça humana.

.

Traducció d’un article publicat al prestigiós Boston Globe per Linda Matchan, una periodista que forma part de la seva plantilla.
De vegades, les històries més senzilles són les més verdaderes.

Notice: Trying to access array offset on value of type bool in /mnt/web301/a3/41/58578741/htdocs/wp-content/plugins/click-datos-lopd/public/class-cdlopd-public.php on line 383 Notice: Undefined variable: input_porcentaje in /mnt/web301/a3/41/58578741/htdocs/wp-content/plugins/click-datos-lopd/public/class-cdlopd-public.php on line 484