Ven pequeñín
Avui he estat testimoni d’una cosa meravellosa: l’Antonio, un dels nostres voluntaris, un jubilat que ens visita gairebé cada dia i els dóna afecte als gossos o els treu a passejar s’ha passat moooolta estona intentant que en Foxy sortís de sota de la caseta on sol arraulir-se quan el traiem a pati. –Ven pequeñín… No tengas miedo… –I així com mitja hora de rellotge… fins que en Foxy ha sortit.
En Foxy el va recollir una associació de Granada procedent d’una síndrome de Noè, i com els van entrar molts de cop, ens van trucar demanant ajuda. Ens ho vam portar al refugi però va arribar amb molta por i fins ara, tots els nostres intents d’integrar-lo en la manada havien estat en va.
Probablement, en Foxy es va passar molt de temps en ‘aïllament sensorial’: sense contacte amb persones i, sent com és de mida petita, l’últim a l’hora de dinar, i només les restes que li deixaven els altres; quan va arribar, Foxy estava molt a prop del que nosaltres anomenem autista.
Però l’Antonio reuneix 2 qualitats indispensables per gestionar aquest tipus de situacions: té paciència i accepta els temps que li marca el gos. –Ven pequeñín… No tengas miedo… –Una vegada i una altra, com un mantra… I a la fi, en Foxy ha sortit de sota de la caseta.
Òbviament (gos nou), els altres gossos del ramat se li han acostat, però com dient –ja era hora que sortissis, xaval… benvingut al grup. –Potser al principi s’ha atabalat una mica, però com l’actitud dels altres era amistosa, no s’ha tornat a amagar. Ha estat una bona estona passejant pel pati, deixant-se olorar, deixant-se llepar 😍, fins que a la fi, suposo que esgotat de tantes emocions, ha tornat al seu ‘refugi’.
Tant de bo demà torni a sortir … per a ell, seria l’inici d’una nova vida.