Avui m’ha mirat un gos

Avui m’ha mirat un gos com preguntant-se per mi. Era un gos negre, gran, ja una mica vell, sense altra noblesa que l’edat. Un gos d’algú, sens dubte, un gos d’un altre, que sobtadament s’ha interessat per la meva persona. Potser és el gos d’un amic i amb això n’hi ha prou perquè ell em consideri continuació difusa i interessant del seu amo.

Quina dolça curiositat a la mirada del gos, què anyenca gravetat, quina dignitat de persona que no tenen les persones. Mai un altre humà ens mira així. Entre els homes només creuem mirades furtives, o de momentània alegria, mirades de superfície, més o menys mentides. Mirades inquisitives. Al gos, en canvi, es veu que li interessa tot de mi. Em mira als ulls molt de temps i espera que jo li correspongui amb una mirada igualment honesta, honrada, profunda, interessada, curiosa, digna. Amb una mirada canina.

No hi ha entre les espècies, i menys en la humana, un ésser capaç de mirar així, amb tan respectable interrogació, amb aquesta lluentor de possible amistat que hi ha al fons dels seus ulls negres. Potser pensa el gos si sóc digne d’ell, del seu afecte o d’una relació d’home a home, de gos a gos.

M’ha commogut la mirada del gos, la seva distant i profunda observació. Ara comprenc que ningú no m’havia mirat així mai, i estic al final de la meva vida, com ell, potser, de la seva. Del fons vil de l’home mai pot néixer una mirada semblant. «Ja no es mira així», dirien els nostàlgics. Però mai s’ha mirat així.
Cal molta humanitat dins per mirar com un gos.

 
Francisco Umbral.  Un ser de lejanías. Ed.Planeta.