Hi ha molts estudis sobre què motiva algú a fer-se voluntari. I, pel que sembla, tantes preguntes facis, tantes respostes diferents obtindràs.
- És el correcte, el que cal fer.
- M’alleugereix la impotència que sento en veure situacions injustes.
- Simplement em sento bé emocionalment; tinc la sensació que la meva feina ajuda.
- Em trobo còmode/a relacionant-me amb gent que té les meves mateixes inquietuds.
- M’ajuda a desconnectar durant una estona dels problemes de la vida real i centrar-me a fer alguna cosa profitosa; em sento útil, em sento bé.
En formular la pregunta: “Què sents quan escoltes la paraula voluntari?”, la resposta majoritària és “alegria”.
Això vol dir que els voluntaris no som altruistes? (altruisme = tendència a procurar el bé dels altres de manera desinteressada).
Crec que sí que és altruisme, però també és cert que en sortir del refugi et sents més feliç que quan vas entrar. Egoisme positiu? Tots guanyen? Si no és això se li assembla prou.
Tots podem ser voluntaris en alguna cosa. Qualsevol necessitat de la societat que no estigui coberta, qualsevol situació susceptible de millorar es pot convertir en una causa, una motivació per la qual valgui la pena implicar-se.
Però no sempre estem preparats per rebre aquest missatge. O no és el moment.
En qualsevol cas, no hauríem de subestimar el poder de plantar una llavor…
Els gossos del refugi necessiten els voluntaris. No només per sortir a passejar… el simple fet de tenir contacte amb persones al pati de joc els fa molt bé.
Com està la teva agenda aquesta setmana? Et veus capaç de trobar 1 hora perduda aquí o allà? Aquesta estona pot acabar sent el teu temps més valuós a nivell personal.