Adéu petits

El que es veu a la dreta és en Toby. Era en Toby. L’únic marró de la ventrada. Es tornava tan boig a l’hora del biberó que havíem d’aguantar-li el cap perquè trobés la tetina. Però quan s’enganxava, es posava dempeus i no hi havia manera que la deixés anar. El del costat era ‘El de la taca a la boca’: l’únic recognoscible entre els 4 negres, tots iguals.
El Gordo, l’Aristòcrata, El Blanc (un supervivent entre els 3 germans blanquets, a qui un dia vam donar per mort però que va ressuscitar i va lluitar amb força fins al final). Cap tenia nom, potser perquè tots intuíem el que podia arribar a passar, però tots tenien sobrenom. I tots eren diferents… Uns tímids, com amb ganes de passar desapercebuts… Altres escandalosos i cridaners…

M’he estat pensant molt si escrivia aquest post; el que va començar com una experiència il·lusionant, per l’inesperat de la situació, pel repte de criar una mare enormement afeblida i els seus 11 cadells, ha acabat convertint-se en un drama. De fet, aquest és el tercer esborrany que faig… El primer parlava de tristesa i por davant un final que encara ens resistíem a acceptar. El segon el vaig escriure després d’una sessió de biberó completament frustrant: només quedaven 3 i es negaven a menjar. Tot ell destil·lava ràbia i impotència, i fins i tot li vaig posar data. No em vaig equivocar de gaire.
Però aquests sentiments eren només meus, escrivia per desfogar-me. Avui estan tots morts i cadascun de nosaltres ho està assumint com pot. Aquesta és la història de les seves curtes vides.

Al tercer dia després del part, la Leia gairebé no menjava i estava perdent pes a ulls vista. La portem de nou al veterinari: analítica completa i ecografia. Està desnodrida, anèmica i té tos i mocs; els antibiòtics li han baixat la infecció però hi ha alguna cosa que li està atacant al fetge; el més probable és que sigui un virus.
Si volem salvar-li la vida cal retirar-li els nadons.

És un divendres a la nit, però la reacció de l’equip és fenomenal. Un voluntari s’ofereix a condicionar una habitació a casa com a hospital i en 1 hora està tot muntat: calefactor, humidificador, bombeta d’infraroigs sobre el parc… Demanem voluntaris per establir torns de biberó (cada 4 hores) i s’ofereix més gent de la que necessitem. Mentrestant, altres han sortit ja en recerca de llet en pols i biberons.

Els següents 3 dies la casa/hospital és un no parar de gent entrant i sortint, tant de dia com de nit. Els nadons van guanyant pes i se’ls veu més forts. Ja ensumen i algun intenta obrir els ulls.
I de cop tot es torça. Ens confirmen que la Leia té borm de manera que els nadons també estan infectats.

Com si estiguessin esperant el diagnòstic, els cadells comencen a canviar: un fa una presa molt justeta, un altre sembla que tus… els veiem lleganyes i que a alguns els costa respirar. La durada de les preses es va allargant ja que a qui no xucla bé l’hem d’acabar alimentant gota a gota amb una xeringa. Hi ha cadells que, indiferents a tot el que passa, s’inflen a mamar però altres s’estan començant a quedar clarament enrere. El més gran ja pesa el doble que el més petit.

Aquest, el més petit, és el primer a morir. Encara que tots sabíem que podia passar és el primer avís que la cosa no serà fàcil.
L’endemà mor un altre cadell; en general tots han experimentat un retrocés en el seu nivell d’energia i les pautes d’alimentació comencen a tornar-se caòtiques. Un que en l’última presa va empassar-se 50 ml amb força, en la següent presa està molt dèbil i amb prou feines aconseguim que accepti 5 ml. I a l’inrevés, un que ahir semblava mort s’ha recuperat i avui agafa la tetina amb força… però com està molt feble, es dorm a la poca estona.
Cercle viciós.
Cercle pervers.

Assetgem els veterinaris a preguntes, però no aconseguim res que ens tranquil·litzi. Estem fent tot el possible perquè se salvin i tan sols cal esperar a veure com acaba. Ho entenc però no m’ajuda. I, per les cares que veig al meu voltant, crec que les sensacions dels altres mainaders són similars. Alguns es consolen entre ells i ploren. Altres aguanten com poden i ploren quan estan a soles. En un moment o altre, tots hem acabat plorant. De frustració i impotència.

Ho sento, petits; ho sento molt.
I sí, sé que hem fet tot el que estava a les nostres mans per salvar-vos la vida però llavors, per què segueixo pensant que us hem fallat?

Acabo amb un comentari que em va fer una voluntària: “L’única cosa bona de tot això ha estat la quantitat de gent meravellosa que he conegut”.
És cert: avui estem tots més tristos però l’equip ha sortit reforçat i ens sentim més a prop els uns dels altres.
Gràcies Albert, Blanca, Carol, Diana, Diego, Gemma, Jordi, Joseig, Laura, Lidia, Manu, Marc, Mireille, Narelle, Neus, Sara, Sofia, Susi i Viviana per haver-ho intentat.