Salma

Número de registre: 773
Data d’entrada: 30/1/2016
Motiu: Recollida perduda / abandonada
Raça: Caçador (podenco)
Color del pèl: Blanc amb taques canyella
Sexe: Femella
Data de naixement: 2012 (aprox.)
Implantem microxip núm: 941000017974622

Una recollida més. Li direm SALMA.

Però no era una recollida més. De fet, cap recollida és ‘una recollida més’. Tots els gossos que entren al refugi porten la seva pròpia motxilla; de vegades, per sort per a ells, viatgen lleugers d’equipatge. En altres casos, com en el de Salma, carreguen en la motxilla tants malsons que gairebé els impedeixen avançar.

Al poc d’entrar vam veure que Salma tenia un terror patològic a les persones. El seu comportament amb els gossos del refugi era normal, però si t’acostaves fugia i si l’acorralaves arribava a fer-se pis del pur pànic que sentia.

La llàstima que donava veure-la, sempre apartada del grup, va generar molts intents d’acostament, però les seves pors es mantenien sempre allà, a flor de pell, impedint-la progressar. I sense voler-ho, ens vam anar acostumant a aquesta situació… ens vam anar acostumant a la idea, mai verbalitzada, que seria molt difícil que la Salma sortís algun dia del refugi.

I com les penes gairebé mai vénen soles, unes crostes al nas van establir, després d’una analítica completa, que la Salma tenia Leishmania.

Fa aproximadament 2 anys, la Raquel i l’Imanol, uns voluntaris del refugi van incorporar de forma regular la Salma en els seus passejos. Primer la treien a la força, després (6 mesos després), la Salma es deixava ‘atrapar’ sense massa persecucions, i al final (després de més d’1 any de treure-la setmanalment) va començar a moure la cua quan els veia arribar al refugi. Havíem guanyat la primera batalla.

A poc a poc, molt a poc a poc, la Salma va anar cedint terreny. Ja no amagava sempre la cua entre les cames, i la seva llista de ‘persones que sembla que no em volen fer mal’ es va anar ampliant. És difícil traslladar aquí, a unes frases, la pena que ens donava quan la vèiem desconfiar davant estranys (els dissabtes, amb tantes visites, eren un calvari per a ella). I suposo que és impossible arribar a imaginar què li van haver de fer els seus anteriors propietaris perquè acabés amb tanta desconfiança.

Però en el refugi ja no podíem aportar-li res més. Per ‘curar’ la Salma calia fer un pas més.
I llavors, va aparèixer -llicència poètica- un Àngel. La Blanca, una voluntària, ens va dir que li agradaria adoptar-la.
Òbviament, li vam posar totes les facilitats (“emporta-te-la algun dia a casa, a veure com reacciona”, “no la forcis, no hi ha pressa, vés al seu ritme”…).
Però al poc temps vam veure que no avançàvem prou…
Reunió.
Perquè això funcioni, cal marcar-se uns objectius i crear unes pautes de treball:
1.- La Salma ha d’establir un vincle molt fort amb la Blanca; quan ella pugui venir al refugi, ens avisarà i serà ella qui li doni el menjar.
2.- La Salma només sortirà a passejar amb la Blanca. És més, com menys contacte tingui amb la Raquel i l’Imanol, millor.
Quan vam dir a aquests voluntaris que tant havien fet per ella que ara, pel bé de la Salma, havien d’allunyar-se d’ella, ho van entendre. Ho van entendre, però van plorar. “Mi niña! Mi pobre niña!”

Avui la Salma té una llar on l’accepten tal com és. Amb les seves pors, amb la seva Leishmania.
I va de passeig, i a comprar el pa… i segueix espantant-se de tot, però cada dia menys.
I tant de bo algun dia pugui estar al seu llitet, relaxada, sense pensar en res, simplement mirant al seu voltant, i es digui: sóc a casa!