Avui he rescatat un humà.

Ella caminava a poc a poc pel passadís, mirant les gàbies amb aprensió, quan els seus ulls es van trobar amb els meus. En la seva mirada vaig sentir la seva necessitat, i en aquell moment vaig saber que havia d’ajudar-la.

En passar per davant de la meva gàbia vaig bellugar la cua, però no massa perquè no s’espantés. La vaig mirar als ulls i ella es va aturar, examinant-me.
Vaig posar cara de bon noi, tranquil. Feia dies que no em treien a passejar, però no volia semblar inquiet… De vegades els treballadors del refugi tenen massa feina i no volia que ella pensés malament d’ells; prou fan, els pobres.

Mentre llegia el meu expedient, penjat a la porta de la gàbia, jo pensava: tant de bo no se senti trista pel meu passat; jo només penso en el meu futur, i m’agradaria poder deixar una empremta, marcar una diferència en la vida d’algú.

Ella es va acostar als barrots, es va agenollar i va començar a fer-me petonets. Jo vaig empènyer la meva espatlla i el meu cap contra les barres per consolar-la. Les polpes d’uns dits suaus van acariciar el meu coll; per la forma com m’acariciava vaig veure que estava desesperada per establir amb algú (amb mi?) una relació d’afecte. Una llàgrima va relliscar per la seva galta i jo vaig aixecar la meva pota per tranquil·litzar-la… –Tot està bé.

Es va aixecar i va obrir la porta de la meva gàbia, i el seu somriure era tan brillant que, sense poder evitar-ho, vaig saltar als seus braços.
En aquell moment em vaig prometre a mi mateix cuidar-la.
Vaig prometre estar sempre al seu costat.
Vaig prometre fer tot el possible per veure sempre aquest somriure radiant i aquesta brillantor en els seus ulls.

Jo vaig ser afortunat (la sort? el destí?) i Ella va recórrer el meu passadís.
Però segueixen havent molts que encara no han recorregut els passadissos. Molts que necessiten ser salvats.
Almenys jo, avui, he pogut salvar-ne un.
Avui he rescatat un humà.

© I rescued a human today by Janine Allen