Al final ho vam fer (o “Al maig, cada dia un raig”).

El diumenge 13 de maig es va celebrar a Can Rafart la Desfilada de Gossos en adopció / Vilaguau 2018.

07:30 Muntant la paradeta; una de les primeres tasques és encendre la barbacoa perquè vagi fent brases per a les botifarres.
08:00 Molts voluntaris estan ja movent taules, col·locant tanques, provant l’equip de so… tot està planificat al mil·límetre.
Tot?
Les microscòpiques gotes d’aigua que fins ara flotaven en l’ambient s’han transformat en un plugim (m’agrada més en castellà: calabobos; que ben trobat està aquest nom!). No passa res, tot està controlat! Impermeable i a seguir treballant…
Ah, i –cobriu la barbacoa que al final s’apagarà!

El recinte on es faran la major part dels actes del programa està protegit, però només per la part de dalt; haurem d’estrènyer-nos tots una mica i allunyar-nos d’unes parets inexistents perquè fa aire i tot el que hi ha prop dels laterals s’està començant a mullar. I al terra, com és de sorra i fa una mica de pendent, estan començant a sorgir petits rierols que el travessen, amb els seus corresponents tolls aquí i allà. Cal reorganitzar les taules de les entitats col·laboradores; el croquis que porto amb la distribució ja no em serveix, i a més està mullat.

Uns miren cap al cel escrutant els núvols mentre altres contrasten les prediccions del temps en els seus mòbils. –Ja s’acaba –diu un. –En el meu es veu una taca fosca que es desplaça cap aquí –contesta un altre. Hi ha nervis a l’ambient.

La primera activitat de la jornada és la Vilaguau ( “Passeig -suau- amb els vostres gossos pels voltants del poble” diu al programa). A l’hora prevista els gossos inscrits llueixen mocadors blaus i esperen pacientment sota la carpa; la pluja ha refermat i ningú fa el gest de “Vinga va, jo primer”.
L’inflable que ens ha proporcionat el C.E.Fondistes de Vilassar de Dalt per marcar la Sortida i fer la foto de rigor aguanta la pluja sense ningú a sota.
–Pugeu el volum de la música!

A les 10:30 ja estem convençuts que no podrem fer la Vilaguau. L’inflable de la Sortida es manté al seu lloc perquè un petit compressor li va insuflant aire; quan ho apaguen i el veig desinflar-se lentament penso: aquesta deu ser la pinta que tenim nosaltres en aquest moment.

–Al mal temps bona cara –em dic seguint amb els refranys, i m’acosto a la taula de la Patri (pintura de cares).
–Pots fer-me aquest? –li demano assenyalant un dels seus dissenys. –És un dàlmata –respon –però les taques hauran de ser violetes perquè el negre que he portat no queda bé. –I això és un problema? –penso, veient com a la seva esquena segueix plovent.

Per sort, ja és l’hora de la desfilada canina: entre els nostres passejaran per primera vegada el Boing –va amb en Pepe i s’està portant molt bé– i la Salma –tot i que encara se la veu cohibida, té al seu costat a la Raquel que li infon confiança.  Life4Pitbulls ens informa d’un canvi d’última hora: els ha fallat la passejadora i han substituït els 3 PPP adults que ens van dir que vindrien per 2 cadellets encantadors; cap problema, passem nota a Laura i Jordi, la nostra parella de locutors, que ho estan fent molt bé (es nota que són professionals). 2 gossos de l’associació de rescat ÀRIA i altres 2 de Amics dels Animals Dosrius tanquen la desfilada.  Sembla que les coses estan començant a encarrilar-se.

Pedro i els seus col·legues de Servican Cabrils prenen el relleu després de la desfilada. Exhibició d’ensinistrament a càrrec d’assistents a les seves classes: persones ‘normals’ amb gossos ‘normals’ ens mostren els resultats que es poden obtenir amb un bon instructor (i bastantes hores de pràctica).
La demostració professional que segueix és més seriosa en el fons (gossos d’elit ensinistrats per activitats específiques) però més divertida en les formes: en un dels números, i amb la música de La Pantera Rosa de fons, el ‘dolent’ se li acosta sigil·losament a la presumpta víctima amb… un ganivet de plàstic de 40 cm!.
En un altre moment, Pedro agafa el micro i diu: –El següent exercici és de rastreig i detecció d’estupefaents; si us plau, si algú ha estat recentment en contacte amb substàncies com ara la marihuana, que no s’acosti massa a la tanca. Jo no ho vaig veure, però m’imagino a algú pensant –Què faig? Si m’aparto em delataré… i si no m’aparto, el gos m’assenyalarà…

Mentrestant, cares serioses en un dels racons: reunió d’emergència de la Junta d’ADEA. Gabinet de crisi.
–Què fem? Ja hem dit que suspeníem l’arròs (a les 11 no havíem venut ni 1 sol tiquet!) però ha parat de ploure, està sortint el sol i la gent s’ho està passant bé…
–Si ho suspenem podem fer-ho el proper dissabte al refugi –diu un.
–El pollastre, les gambes i els calamars ja estan descongelats i no aguantaran –diu un altre.
–Bé, no estan del tot descongelats, els tornem a congelador i… –Si home! –li interrompen –només falta que, a més, ara els intoxiquem!
Al final, Habemus arròs!

La colla del Barri del Pi encén el foc i es posa amb el sofregit; mentrestant, Qbalalé agafa el micro i ens presenta el seu nou disc. I els voluntaris comencen a destapar les ampolles de vi (que per cert està etiquetat amb el logo de la protectora i queda xulíssim).
Al final, es comencen a veure somriures i la Judit, a la caixa, està venent tiquets per l’arrossada.

El menjar va sortir molt bé, la gent s’ho va passar millor (i tot i que el vi ajuda molt, es palpava un molt bon rotllo entre assistents i voluntaris) i la impressió general és que, malgrat tot, “Al final ho vam fer”.

Sóc el tresorer d’ADEA i estic escrivint aquest blog sense haver fet números; crec que aconseguirem cobrir despeses (tot i que les gambes i els calamars de l’arròs estan pels núvols) i, encara que tenia moltes esperances de tenir superàvit, voleu que us digui una cosa? No em preocupa; si al final no és així, ja traurem els diners d’algun altre lloc.

En aquests moments em ve a la memòria una cosa que em va dir fa temps un ensinistrador amic meu i que és perfectament aplicable al que va passar diumenge: quan ensinistres un gos, la sessió ha de finalitzar sempre en positiu, perquè el record que ell anoti en el seu ‘Llibre d’Experiències‘ l’animi a repetir.
En acabar el dinar, en Diego va agafar el micro i va agrair als Voluntaris d’ADEA la seva ajuda i la seva dedicació. Òbviament, en dir els noms es va oblidar d’alguns, perquè a mi em surten 43 i és impossible citar-los a tots de memòria. Però jo em quedo amb aquesta imatge: 43 persones bolcades i compromeses amb ADEA; 43 voluntaris treballant amb un únic objectiu: el benestar dels nostres gossos, i amb una camaraderia i un bon rotllo entre tots nosaltres que molts envejarien.
Gràcies! De debò!

Ah, m’oblidava (encara que al final tota aquesta moguda era per ells): en Monty, el nostre jove mastí mimosón, estava emparaulat però tot i així va desfilar (no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat); Monty, deia, ja no va tornar al refugi: els seus adoptants van formalitzar el contracte d’adopció després de la desfilada i aquella nit ell ja va dormir en el que serà la seva llar ‘per sempre’.
I és probable que l’Ulisses, un galgo simpàtic, descarat i molt segur de si mateix de l’Associació de Rescat ÀRIA i un dels cadells de Life4pitbulls acabin també sent adoptats.

Què més es pot demanar?

PD. Us haureu fixat que la foto que encapçala aquest post està signada; la nostra amiga Rut Casanellas, fotògrafa especialitzada en mascotes i nens es va oferir a col·laborar amb nosaltres i cobrir l’esdeveniment. Ens ha enviat una mostra de les fotos que va fer i la veritat és que són molt xules; tant, que li hem demanat que faci una selecció de les millors i les publicarem en breu en aquest blog.