Troya té setze anys. Això calculem tenint en compte que tenia uns cinc quan la vam adoptar fa onze anys. És una mestissa amb molt d’encreuament de caça, amb leishmania i perdigons sota la pell. També portava sota la pell pors i pals, però de tot això ja no queda res.

Quan va arribar a casa era una gossa atlètica, que gaudia corrent i jugant i que podia anar a buscar la pilota fins que se’t caigués el braç.

Ara és una àvia saludable, que es manté en el seu pes i en bona forma. La gent se sorprèn quan els dic l’edat que té. “És que aquests encreuaments de caça són molt durs”, diem. Però nosaltres que l’hem conegut sabem que és l’ombra del que va ser. Dorm constantment, gairebé tant com els gats. Se li escapa el pipí i cal baixar-la diverses vegades al dia i tenir el pal de fregar a mà. Si pugem els tres pisos per les escales, arriba a dalt esbufegant. Sent poc i tampoc veu com abans. La seva cara està més blanca i li ha sortit alguna petita berruga.

És cert també que ja no agafa la pilota al vol, que la tires un parell de vegades i es tomba amb ella buscant un descans, però els ulls li brillen igual. Ella segueix sentint-se jove i motivada per jugar, i continua gaudint com fa deu anys.

Però us explicaré un secret, res d’això li importa a ella. Segueix feliç al món, sense preocupar-se per la força i l’agilitat perdudes, per la pell que penja i el final que cada vegada està més proper.

Es limita a gaudir de la vida. Sense més. Ni més ni menys. Acceptant-se a ella i les seves circumstàncies.

Tant de bo als éssers humans ens passés el mateix.
Ens sobra supèrbia quan els observem. Tenim tant per aprendre d’ells si sabem mirar! També a envellir amb dignitat, a no viure tement a la mort.

A viure.

Sense més. Ni més ni menys.

Melisa Tuya (@melisa.tuya) és escriptora i periodista, i publica el blog ” En busca de una segunda oportunidad” a 20minutos.es.
Va ser Premio Huella de Oro 2009 i 2013 al Periodista més compromès amb la Protecció Animal de la Asociación Nacional de Amigos de los Animales (ANAA).